La cara més dura de Barcelona, d'una Catalunya de drogoaddictes, maltractadors, bojos, històries impossibles i històries que semblen impossibles. Però tot des de l'humor, la rauxa, de broma, sense prendre-ho seriosament. Temes amb què sovint es mou gatzara amb els amics més propers, amb aquells amb qui no cal parlar amb embuts, amb aquells amb qui no hem de justificar ni demanar disculpes per la incorrecció. Temes sobre els què no ens atreviríem a fer broma davant de desconeguts, per por a semblar massa insensibles, massa cruels.
Sovint amb fantasia, Albert Pla ha sabut provocar a tothom. Sovint imaginant que haurien fet, com ho haurien viscut aquells admirats, coneguts o anònims, poetes de carrer, inspiradors que van viure una època en què la ciutat flotava en la inconsciència autoproclamada. Entre els setanta i els vuitanta, en la postpostguerra. Pepe Sales, Pau Riba, Jaume Sisa i altres. En un temps en què la provocació era encara més desproporcionada, en una societat que nedava entre la intel·ligència autorreprimida, doblepensant, i el conformisme que emmotlla l'esperit d'hom desprès de passar quaranta anys en un país que proclama l'absurd com a veritat oficial.
Albert Pla ha sabut provocar a tothom. Des de les ments residuals postfranquistes que tant abunden al país, fins als sectors catalans més xenòfobs. La música ja no és només música. La música es fa provocació i la provocació art, o la música es fa art i l'art provocació. Ambdues successions són equivalents.
Vallclara (Pepe Sales)Papa, jo vull ser torero
3 de marzo de 2009
La cara més dura de Barcelona, d'una Catalunya de drogoaddictes, maltractadors, bojos, històries impossibles i històries que semblen impossibles. Però tot des de l'humor, la rauxa, de broma, sense prendre-ho seriosament. Temes amb què sovint es mou gatzara amb els amics més propers, amb aquells amb qui no cal parlar amb embuts, amb aquells amb qui no hem de justificar ni demanar disculpes per la incorrecció. Temes sobre els què no ens atreviríem a fer broma davant de desconeguts, per por a semblar massa insensibles, massa cruels.
Sovint amb fantasia, Albert Pla ha sabut provocar a tothom. Sovint imaginant que haurien fet, com ho haurien viscut aquells admirats, coneguts o anònims, poetes de carrer, inspiradors que van viure una època en què la ciutat flotava en la inconsciència autoproclamada. Entre els setanta i els vuitanta, en la postpostguerra. Pepe Sales, Pau Riba, Jaume Sisa i altres. En un temps en què la provocació era encara més desproporcionada, en una societat que nedava entre la intel·ligència autorreprimida, doblepensant, i el conformisme que emmotlla l'esperit d'hom desprès de passar quaranta anys en un país que proclama l'absurd com a veritat oficial.
Albert Pla ha sabut provocar a tothom. Des de les ments residuals postfranquistes que tant abunden al país, fins als sectors catalans més xenòfobs. La música ja no és només música. La música es fa provocació i la provocació art, o la música es fa art i l'art provocació. Ambdues successions són equivalents.
Vallclara (Pepe Sales)