Estiu blanc
1 de abril de 2006
Dels flaires orientals de “white summer” a la genial psicotropia de “dazed and confused”. De la sorprenent senzillesa harmònica de “stairway to heaven” a la duresa de “black dog”. Jimi Page, i per extensió Led Zeppelin, ha esbrinat com fer original la recurrència, com combinar estils distants i convertir aquesta combinació en un de propi i autòtrof.
Page sempre ha definit llur tècnica com “poc neta”, pobre consideració coneixent la trajectòria del guitarrista. Abans d'adherir-se a la formació que el va fer famós, Page va ser un dels pocs intèrprets que participaren en la major part de les grabacions rellevants del seu temps com a jove músic d'estudi. Llur millor època arribà amb Led Zeppelin, amb qui va poder aprofitar tot el seu potencial creatiu i composar algunes de les peces més versionades, i per més gent admirades, de la història a curt termini de la música.
Ara mateix estic escoltant “white summer”, esperant que arribin la inspiració i la creativitat. Que es fa quan arriben? Afinar la guitarra en Re onzena quarta suspesa i alternar frenèticament púa i dits, fent així que l’amplificador transmeti un missatge imnòtic que obliga al diafragma a deixar-se de moure. Una melodia suau s’escapa d’entre l’amalgama de corxeres i semicorxeres. L’aparent caos esdevé neuròtic ordre. Apareix una percussió subtil acompanyada d’un obstinat Re al baix. Augmenta progressivament la intensitat, arribant al màxim i mantenint-se. Poc a poc es va reduint fins arribar a gairebé aturar-se…
Sentir olors, sensacions, veure colors, imatges, seqüències, reviure primaveres, estius, tardors, hiverns, èpoques distants, passats propers i futurs llunyans. La música és l’abstracció auditiva dels nostres sentiments. La música és la fressa de l’ànima, la llum que veu el cec. Una època: estiu. Un color : blanc.